GERVASIO SÁNCHEZ

Els rostres de la guerra

 

 

  • Del 12 al 15 d’octubre
  • Santa Mercedes, Menorca
  • Preu amb estada i sis àpats: 650€
  • Preu sense estada: 470 € (inclou els àpats)
  • 10% de descompte als Amics de talleres islados i entitats col.laboradores
  • Per a més informació posa’t en contacte amb nosaltres

 

 

Inscriure’s   Com funciona

Seminari dedicat a totes aquelles persones interessades en l’esdevenir d’aquest món convuls, convençudes que els mitjans de comunicació i les polítiques internacionals en cas de conflictes bèl·lics no són les adequades. Per a totes aquelles persones que vulguin conèixer de la mà de Gervasio Sánchez, altres fórmules més humanes i més eficaces de mostrar la guerra i el dolor, en treballs on preval el nom, la cara, les circumstàncies que donen dignitat a les víctimes i que en els mitjans de comunicació s’han convertit en nombre. Una altra forma de fer periodisme on el fotògraf és un mitjà per mostrar als veritables protagonistes d’un drama macabre.

Sinopsi

Un fotoperiodista ha de ser rigorós en la manera de plantejar-se el seu treball. Ha de documentar les tragèdies que ocorren a la seva al voltant, buscar altres formes de mostrar la realitat. No és necessari caure en el sensacionalisme per relatar el drama humà. Les víctimes tenen dret a la dignitat i el nostre respecte. Cal mostrar-les de la manera que ens agradaria a nosaltres mateixos que ens mostressin si estiguéssim en el seu lloc. I, si no estan d’acord en sortir en una història, cal respectar totalment la seva decisió.

El periodisme, especialment en el mitjà televisiu, està sotmès als vaivens del comerç i lògicament cada vegada s’allunya més de l’obligaciód’informar. Fa 20 anys una història durava tres minuts en la televisió i avui amb prou feines apareix com una cua de deu segons. John Berger diu en el seu llibre “Una altra manera d’explicar” que “una fotografia és un lloc de trobada on els interessos del fotògraf, el fotografiat, l’espectador i els que usen la fotografia són sovint contradictoris”.

Quan treballo en contacte amb el sofriment el meu objectiu és aconseguir que aquesta trobada deixi de ser contradictòria o almenys permeti aconseguir un equilibri entre els diferents interessos.  Crec que l’única manera d’aconseguir-ho és establint un acord tàcit amb els protagonistes de les meves fotografies. Cal personalitzar els seus drames, els seus desconsols, les seves esperances. La fotografia que retrata el drama humà, essència del nostre fracàs, ha d’evitar l’esquematització, la frivolitat i l’espectacle.

Viure entre les víctimes et dóna una altra perspectiva perquè acabes coneixent els seus espais màgics, els seus secrets millor guardats, els seus somnis inconclusos. Si no pateixes el dolor, el crit de les víctimes, el seu digne silenci, com pots transmetre el drama amb decència, com pots mitjançar entre el dolor i l’oblit, l’horror i la banalitat?

Guió del taller

INTRODUCCIÓ

Per a què serveix la fotografia de conflicte? És important que els conflictes siguin coberts per fotògrafs i periodistes? Com ha evolucionat la premsa en els últims 30 anys?

LA GUERRA EN COLOR.

Les meves primeres imatges dels anys vuitanta i dels noranta. Sempre he cregut que la imatge no necessita traducció simultània. Aquesta és la clau del seu poder.

SARAJEVO 1992-1994-2008

La guerra de Bòsnia i Hercegovina és part inqüestionable de la meva vida professional i personal. En aquell escorxadorvaig aprendre que la guerra no es pot explicar.

VIDAS MINADAS 1997, 2002, 2007

Quan al setembre de 1995 vaig viatjar a Kuito (Angola) per fer el meu primer reportatge no vaig pensar que la meva vida quedaria minada per sempre per les víctimes dels terribles efectes de les mines antipersones.

KOSOVO 1998-1999

El 27 de març de 1999 travessen la frontera 2.800 deportats. Dos dies després, 40.053. La primera setmana són 166.851. Al cap de 14 dies la xifra supera els 300.000. El 7 de juny hi ha a Albània 423.844 refugiats.

NIÑOS DE LA GUERRA

Dos milions de morts, sis milions de ferits greus o discapacitats, un milió d’orfes, quinze milions de refugiats o desplaçats són les xifres asèptiques de l’última dècada en un món que s’imaginava més segur després de la fi de la “Guerra Freda”.

SIERRA LEONE, GUERRA Y PAZ (1999-2004)

L’amputació va ser la macabra singularitat de la guerra de Sierra Leone. Milers de nens van ser segrestats en una de les guerres africanes més sagnants i convertits en salvatges combatents en un ambient de drogues, violència i càstigs.

DESAPARECIDOS (1998-2011)

El desenvolupament de Desapareguts ha estat més punyent i esfereïdor que els meus projectes anteriors. No és fàcil veure a milers de familiars esperant pacientment un any darrere l’altre el seu torn en una llarga llista.

MUJERES DE AFGANISTAN (2009-2014)

Projecte presentat a la fi del 2014 l’he realitzat amb la periodista Mònica Bernabé i ha durat sis anys. Documentar el drama que sofreix la totalitat de les dones afganeses ha estat un dels meus treballs més durs.

VIDA (2016)

Projecte expositiu comissariat per Gerardo Mosquera pel CEART de Fuenlabrada. El catàleg porta textos de les crítiques d’art Estrella de Diego i la mexicana Laura González

És autor de diversos llibres fotogràfics: El Cerco de Sarajevo (1995) i els publicats per l’editorial Blume Vidas Minadas (1997, 2002 i 2007), Kosovo, crónica de la deportación (1999), Niños de la guerra (2000), La caravana de la muerte. Las víctimas de Pinochet (2002), Latidos del Tiempo (2004), junt amb l’escultor i artista plàstic Ricardo Calero, Sierra Leone, guerra y paz (2005) i Sarajevo, 1992-2008 (2009), Desaparecidos (2011), Antologia ( 2012) i Mujeres de Afganistan (2014).

Va coordinar el 2001 al costat de Manuel Leguineche el llibre Los ojos de la guerra (Homenatge a Miguel Gil) i el 2004 va publicar el llibre literari Salvar a los ninos soldado.

Ha rebut els premis de les Associacions de Premsa d’Aragó, Almeria i Còrdova, els premis Cirilo Rodríguez, Ortega i Gasset, Rei d’Espanya, Julio Anguita Parrado, Bartolome Ros i el 2009 se li va concedir el Premio Nacional de Fotografia.

És enviat especial per la pau de la UNESCO des de 1998. El 2004 el govern d’Aragó li va lliurar la Medalla al Mèrit Professional i el 2011 el govern d’Espanya li va concedir la Gran Creu de l’Ordre Civil de la Solidaritat Social. És fill adoptiu de Saragossa i membre d’honor de l’Associació de fotògrafs de Còrdova (AFOCO).