“La muerte es la más sorprendente de todas las noticias previsibles”. Ha mort Jorge Wagensberg.

El 2013 va venir a Menorca Jorge Wagensberg convidat per Talleres islados per primera vegada. Vam tenir el privilegi de passar quatre dies amb ell, que van donar per a molt. Al seu costat el món adquiria altres dimensions, la mirada es despertava, les preguntes sobrevolaven Binissaida i, l’entorn, qualsevol cosa, contenia tants dubtes com volguéssim. “Sólo se puede tener fe en la duda.” Cada aforisme de Wagensberg donaria per estar pensant tot un dia. A dia per aforisme, al cap d’un any seríem, no sé si més intel·ligents, però sí més nens. La pregunta ens il·lumina i les seves paraules a mig somriure ens les oferien. “Si la Naturaleza es la repuesta, ¿cuál era la pregunta?”

D’aquella trobada conservo un dels aprenentatges que més m’acompanyen. Estava contingut en una frase molt breu, com li agradava a ell. Va calar en mi una altra manera d’estar al món. Només va dir “som l’entorn dels altres”. Aquesta idea em va posseir i perviu, i això em fa més humil i més forta. Ser entorn en comptes d’individu, ser un bon entorn, paradoxalment, ens converteix en millors persones.

En aquest taller es va fer amic de la Linda, una bóxer que reconeixia als nens des de lluny i que no es va separar d’ell.

Fa un any, al març del 2017, va tornar, a donar el seu segon taller. Vam anar a l’aeroport a buscar-lo i, sorpresa, va arribar acompanyat del seu amic Pep Bou, amb qui havia creat Bereshit, un espectacle sobre l’origen de l’univers explicat en bombolles. En Pep Bou es va unir a nosaltres i va fer possible una d’aquestes petites nits que neixen en un racó de l’illa i es fan màgiques. Quinze persones en un menjador vivint de prop la meravella de les bombolles de sabó: entendre-les les feia encara més belles. Allà vam poder comprovar que la fascinació que sentia Jorge Wagensberg era real. Davant el naixement d’una bombolla, o d’una que no arribava a créixer, continuava fent-se preguntes i intentava fer-nos còmplices de la meravella que suposen, mentre d’amagat del seu amic, disparava grans d’arròs per fer-les esclatar. “Si ara disparem contra ella un gra d’arròs la pompa es desintegra tan ràpidament que el fum al principi no «arriba a adonar-se’n» i, durant una centèsima de segon, podem contemplar un sorprès núvol esfèric que encara no ha tingut temps de ser conscient de la seva sobtada llibertat.” Són paraules d’un article que poc després escrivia a El Periódico, en un article -molt aconsellable- on parlava de les bombolles Pep Bou, l’inimitable rei de la bombolla. “L’idioma espanyol és potser l’únic que distingeix entre aquestes tres classes d’objectes: burbuja (aire per dins, aigua per fora), gota (aigua per dins, aire per fora) i pompa (aire per dins, aire per fora).” La poesia i la ciència, com mai i com sempre en ell, unides.

A la casa on es va celebrar el taller, hi viu una gallina, que ara mateix em mira. Possiblement és la gallina menorquina més coneguda fora de l’illa. També hi viu una egua, de les més literàries. Això, com no podia ser d’una altra manera, li va agradar molt. Al principi va ser el cavall, però en molt poc temps, la gallina li va robar el cor i es va convertir en protagonista de les seves classes. Quantes preguntes pot suscitar una gallina si l’observem!.

“Observar es más que mirar porque observar, que no mirar, incluye la voluntad explícita de separar el ruido de la información.”

“La información que se gana por ser testigo de un suceso absolutamente imposible es absolutamente infinita: una gallina eclosiona de un huevo puesto por ella misma.”

Durant el seu taller, Wagensberg va donar una xerrada a la Biblioteca pública de Maó, presentada per Francesc Florit, el seu director. Ens va parlar allí del seu últim llibre Teoría de la Creativitat davant d’unes persones que avui sens dubte ho recordaran.

Ara se n’ha anat i a Talleres islados ens hem quedat una mica orfes. No oblidarem el seu pas per Menorca, fins que també ens anem, clar. “La frase más frecuente en las lápidas de los cementerios, nunca te olvidaremos, descansa sobre la hipótesis tácita de que solo se mueren los demás.”

Gràcies, Jorge, per acceptar les nostres invitacions i per fer inoblidables i rics uns pocs dies de les nostres vides.

Mariona Fernández, artícle publicat el dimarts, 6 de febrer de 2018 al Diari Menorca.

A la fotografia, amb la Linda que jugava a fer-se la morta.